L’amenaça del llop, un record llunyà

Fa pocs dies un vehicle va envestir mortalment un llop a Mont-ras, fet que confirma la presència d’aquest animal a les Gavarres. Des de l’any 2000 s’ha vingut detectant la presència de diversos membres de l’espècie al Pirineu català i francès. Molts d’ells són llops solitaris acostumats a recórrer grans distàncies. El cànid atropellat a Mont-ras podria tractar-se d’un d’aquests exemplars pirinencs que empès per la gana ha migrat cap al sud.

En altres temps les Gavarres van ser l’escenari natural del llop. De la presència d’aquest animal al terme de Palamós encara perduren algunes referències a la toponímia en paratge de Llobatons situat al nord del mas Canyet del Bosc i el pla del Llop al Balitrà, també dit antigament pla de Gratallops, que fa suposar que els llops vivien i es deixaven veure sovint per aquests indrets, relativament a prop de la vila.

Però les referències a aquest animal salvatge són més minses quan es tracta de dades concretes sobre observacions i captures que hagin quedat reflectides en documents antics. Alguns registres de caça institucionalitzada dels segles XVII i XVIII donen fe que fa poc més de dos-cents anys el llop formava part de la fauna habitual als boscos atapeïts i ombrívols que envoltaven Palamós. La llibreta d’ordres entrades de  l’ajuntament de Palamós dels anys 1728-29 recull una còpia de carta que Nicolàs de Brodot, tinent del rei destacat a Girona, va adreçar a l’ajuntament de Palamós i altres de la contrada el 11 de setembre de 1728 on expressa el seu enuig perquè la gent està utilitzant les Armes del Rei (les que tenien a casa per a convocar sometents en cas de guerra) per caçar. Ordenava així al batlle i als regidors de la vila d’impedir aquest ús lúdic i esportiu de les armes a menys que es tractés de caça major; es a dir, emprar les armes per a defensar-se dels llops. Finalitzava la carta recomanant a la justícia local que organitzés batudes de caça en el cas que els llops inquietessin masos o es deixessin veure pels boscos propers.

El llop d’aquells temps era un caçador depredador implacable. Les espècies que constituïen la seva dieta eren abundants i comunes arreu de les Gavarres: els senglars, els grans herbívors com les cabres salvatges, xais domèstics d’algun ramat de la zona i altres rosegadors com conills i llebres. A principis del segle XVIII la presencia de conills era molt abundant a les Gavarres, tant que el 1725 els regidors de Palamós van fer arribar una carta al governador de Girona sol·licitant permís per organitzar una gran batuda de caça per disminuir la població de conills a causa del gran dany que estaven fent a les vinyes i altres terres de conreu.

Els canvis econòmics i socials que va comportar la revolució industrial van suposar un augment progressiu de la pressió humana sobre el medi, van provocar profundes modificacions en el paisatge que, juntament a les campanyes d’extermini, van ocasionar la desaparició del llop a les Gavarres. Malgrat això es creu que el Gironès i el Baix Empordà van veure els darrers llops a principis del segle XX. Joan Carandell, en la seva obra pòstuma sobre el Baix Empordà escrita el 1936, esmenta la presencia encara d’alguns exemplars de llops a les Gavarres, unes muntanyes que qualificava de “poc lliberades a l’agricultura i poc humanitzades”, una situació que no ha canviat gens encara avui en dia.

Considerar que una espècie tant emblemàtica com aquesta només s’ha de procurar eliminar és renunciar a una meravella evolutiva, però reconec les dificultats de conviure-hi si tornessin a les nostres muntanyes. El debat està servit.

Share this...
Share on Facebook
Facebook
Email this to someone
email

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *