La casa Vincke, un viatge nostàlgic per la seva història

La casa Gubert-Costart és actualment coneguda popularment com la casa Vincke gràcies al fet que hi ha viure Enric Vincke, un dels industrials més importants de la vila, tot i que en realitat no va ser-ne el constructor.

Per a conèixer els seus orígens cal recular fins a principis del segle XX quan el 1901, la finca on s’alça actualment la referida casa, va ser adquirida pel també industrial surer Miquel Gubert Llenas. En aquell moment a la finca només hi havia un magatzem i, segons sembla, en força mal estat. Es mateix any Gubert va demanar permís a l’Ajuntament per a fer-hi obres. Hi volia construir una residència senyorial amb una petita torreta central. Tot i disposar de la llicència les obres de l’edifici encara van trigar uns anys; es van dur a terme entre 1906-1907. El 1908 ja hi ha la certesa que el palauet ja estava construït.

El casal va servir de residència a la família Gubert i al seu gendre, el conegut enginyer palamosí Zoilo Costart. El 1941 tota la finca, incloent la casa, va ser venuda a Enric Vincke Wischmeyer que buscava una nova residència, una casa suficientment amplia i que estigués d’acord amb el seu status social. Ja havia tingut una casa-xalet a l’actual avinguda Llibertat de Palamós però en el transcurs de la Guerra Civil va quedar destruïda a causa d’un bombardeig. Aquest empresari alemany no era un nouvingut, ja portava des del 1929 vivint a Palamós. Per compatibilitzar  la feina de director de Manufacturas Corcho SA de Palafrugell i de la Corchera Internacional de Palamós va decidir traslladar tota la producció a Palamós on va establir la seva residència, fet que li permetia estar a prop de la fàbrica. L’edifici primitiu, construït a principis del segle XX, tenia només dues plantes, encara visibles en el bastiment actual. La planta baixa està formada per elements d’estil eclèctic d’un regust post-romàntic amb una en trada i una galeria suspesa per columnes d’ordre compost, de tall clarament clàssic i amb alguns elements ornamentals d’influència modernista a la porta principal d’accés. Antigament la galeria de la planta baixa no era tancada per una vidriera, si no un espai obert al jardí que recorda la configuració d’algunes cases indianes. Les altes palmeres que hi ha al davant reforcen aquesta impressió.

El primer pis de la façana principal està dominat per una successió de finestres arquejades que es recolzen en columnetes aparellades que segueixen el mateix disseny que les del pis inferior. El espais buits de la façana apareixen profusament ornamentats amb decoració vegetal. La distribució d’aquests elements recorda fortament l’estil imperi francès tot i que el disseny d’alguns baix relleus de la part superior es podrien relacionar amb el modernisme. Antigament la casa acabava amb una teulada de pissarra a quatre aigües, amb algunes finestres de sostre. Entre els anys 1911 i 1913, davant la necessitat que tenia la família Gubert de disposar de més espai per allotjar tant els residents com el servents, es va desmantellar la teulada original i es va alçar un segon pis que confereix a l’edifici el seu aspecte actual.

Tot i les reformes fetes recentment per habilitar l’hotel Vincke, alguns interiors conserven l’esperit de l’època, això s’evidencia sobretot a les dues sales nobles que hi ha a la planta baixa. Entrant a ma dreta, es troba el menjador de la família Vincke, una de les peces principals de la casa: presidit per una xemeneia de marbre blanc, decorat amb una antiga làmpada d’aranya i artesanats de guix al sostre ornamentats amb guirlandes i altres elements florals. Just a l’altra banda hi ha la sala d’estar, amb una llar de foc de marbre fosc. Aquí la majoria d’elements són contemporanis exceptuant les guixeries del sostre, sens dubte un del elements decoratius més interessants de la casa.

Una altra peça destacada del conjunt arquitectònic és l’escala de marbre blanc que dona accés als pisos superiors. La barana de ferro és una preciositat, plenament d’estil modernista. Representa els caps d’uns dracs amb un cos que es recargola capriciosament i s’estén formant el llarg de la barana. En un dels replans de l’escala hi ha un altre element significatiu, es tracta d’un vitrall que Enric Vincke va encarregar fer al taller dels Camaló de Barcelona, un obrador dedicat a l’esmalt i a la curvatura de vidres de grans dimensions. Representa tres figures duent a terme la pela d’un suro com a símbol inequívoc de l’origen industrial del propietari de la casa.

La recent obertura del palauet convertit en hotel permet refermar i revaloritzar un element patrimonial tan excepcional,  recuperar el Palamós d’una altra època i conèixer els interiors exquisits de l’alta burgesia Palamosina de principis del segle XX. Amés ofereix l’oportunitat de fer un viatge imaginari a altres formes quotidianes de vida, nostàlgiques i molt diferents de les actuals.

 

 

 

 

 

 

Share this...
Share on Facebook
Facebook
Email this to someone
email

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *