Jordi Prat, autor de Loving Graceland

Jordi Prat, l'autor i col·laborador d'Àgora Palamosina
Jordi Prat, l’autor i col·laborador d’Àgora Palamosina

ROGER DENOIX | Jordi Prat ha nascut un any molt conflictiu, el 1968 i aquest en fa 50. El fet de fer 50 anys ha fet que hagi canviat molt de vida. S’ha mudat de Barcelona a l’Empordà, fins ara ha treballat a la restauració, a un banc i a la sanitat; i el 2017 (amb 49) fa un canvi. Escrius un llibre i comença a organitzar viatges als Estats Units [Follow Your Dream].

Què passa perquè facis aquest canvi?

No sé si és una conjunció astral com tu dius, com el Sergent Peppers que neix el 1968. Però si les llunes tenen poders sobre les marees, per què no sobre les persones? Però bé, de sempre em bullia perquè sempre he escrit comptes breus, de 15-20 pàgines, guions, … i el tema musical li tinc molt respecte i volia fer-ho d’una manera molt acurada i amb molta rigorositat. També volia donar-li un cert aire de novel·la i és una espècie de llibre de viatges, donat que mitjançant la música i el que explico, et pots traslladar als Estats Units. Així doncs, arribant a una certa edat, tenia la sensació que -aprofitant que el 2017 es complia la desaparició d’un dels personatges que apareix a la novel·la-  havia d’escriure un llibre.

Cal dir que el personatge que surt a la novel·la és l’Elvis Presley, del qual ets fan emèrit, tenint un tatuatge. 

Sí, així és!

 

Recomano al lector llegir el llibre amb les músiques que recomana a les pàgines del darrere amb Youtube o Spotify obert o qualsevol plataforma d’streaming per traslladar-te a aquelles terres.

Com tu bé dius la novel·la transcorre al Midsur, que comprèn una sèrie d’estats de la zona mig-sur dels EEUU on quan hi vas pots notar el rock&roll, soul, blues, country, … i amb el temps me n’he donat compte que en els escenaris, als clubs, és on es trenca la barrera racial. En plena dècada dels 50 i començaments dels 60 el primer lloc on es dónen la mà i no es miren si són blancs o negres és dalt un escenari. Això no treu que hi ha balls més practicats per blancs com el country, o per negres com rhythm and blues, però apareixen precisament músiques on no es té en compte i volia transmetre l’ambient i el context politicosocial d’aquells anys 50. Són uns anys que són un boom en tots els sentits, des de l’aparició d’Elvis Presley com corrents musicals com Rock& Roll, on la indústria discogràfica apareix.

Perquè ens en fem una idea, allà els artistes ques es guanyaven la vida actuant perden possibilitats i poder adquisitiu perquè tothom vol discs i no volen veure a ningú; ara en canvi això ha canviat i anem enrere, ningú es compra el disc i tothom vol anar a veure als artistes en directe i és en aquell moment quan succeeix això. Parlem d’una època on neixen els debats polítics com el de Nixon i Kennedy. De quan perd Eisenhower i entra Kennedy, quan fan assajos nuclears al desert, la manera de vestir dels joves que ara s’imita, entre altres.

Precisament Elvis Presley havia estat tatxat sense cap fonament, una persona de dretes, quan en realitat fa desscobrir la música negra i sense voler permet els negres permet expressar-se a través de la música. Mai he entès si la música negra l’havia utilitzat a ell.

Ell era una esponja musical i passejava molt pel barri dels negres i ell deia que mai el van tractar malament els negres, havia tingut un caràcter conservador per la forma tradició a nivell de religiositat que es demostra amb el gospel, però en l’aspecte de racisme en absolut i molt menys musicalment. Els negres potser van ser reticents amb la figura d’Elvis Presley, perquè deien que els havia agafat la seva música, però hi ha anècdotes com el productor que el propulsa, només enregistrava gent negra i ell deia que el dia que trobi un blanc que canti com un negre em faré d’or, i el productor el va trobar en Elvis Presley. Els estudis que va obrir eren només per gent negra.

Quan B.B. King (famós guitarrista de blues i compositor estatunitenc) és preguntat per qui és el millor cantant de blues i ell contesta, mig dubitant, Elvis Presley. I ho deia seriosament perquè E.P. surt del blues tot i que no en cantés. És aqui doncs quan les barreres, que encara s’arrosseguen als Estats Units, és al primer lloc on allò del “collorette o no collorette” no s’aplica dalt de l’escenari.

No oblidem que organitzes viatges als Estats Units i no són els típics que es fan a Amèrica, sinó que es visita Missisipi i altres estats buscant l’Amèrica profunda. Encara existeix o s’ha pervertit?

L’Amèrica profunda es troba, sobretot en poblets i nosaltres ens ho trobem amb els viatges que organitzem més assequibles a la gent, però intentem donar-los un caire diferent en funció de si t’agrada la música o cinema i literatura. Combinar-ho tot amb fotografia i paisatge ho fa especial. També pots visitar clubs on es van consagrar determinats grups i posar-ho a disposició dels nostres clients.

Recomanem entre altres que visitin un lloc concret.

El llibre no és només una guia de viatge a través del blues, hi ha una trama, uns personatges que riuen, ploren i s’enamoren. És una fusió de la música dels EEUU i la música.

Jo dic que és una petita història d’amor id ‘amistat i tot i que Elvis Presley hi surt, no és protagonista. Amb el respecte i la veneració que hi tinc no podia fer que Elvis fos el protagonista, tot i ser el més fàcil, sinó que molta gent  aficionats d’Elvis em demanen més quota de pantalla, però jo volia presentar-lo com una persona de carn i ossos, com una persona senzilla, que fos el símil de treure el cap a la finestra i el veig a ell com el veí.

Així doncs és la columna vertebral sobre els interessos que té la novel·la però també hi ha el valor i l’amistat en el rerefons com a valors. A més, també intento copsar la situació a Memphis i al Midsur.

En Jordi se li poden fer entrevistes de 20h perquè ets molt activa, ara que Loving Graceland comença a tenir èxit, suposo que tens altres projectes en ment. 

A nivell d’escriptura sí, perquè tinc diverses coses damunt l’escriptori que intento fer a estones. T’ha de venir al cap i una persona que em té molt apreci em va recomanar fer-ne una trilogia i és un projecte de futur fer-ho sobre les dècades dels 50-60-70 perquè m’interessen i hi ha molta cosa a explicar.

També treballo en una altra història més profunda, amb molts personatges i aprofundint-hi molt més i està ambientada als Estats Units perquè és d’on em sento que sóc.

Per què creus que ets d’allà?

Des de petit m’ha cridat molt l’atenció, per la música, pels westerns, quan començo a llegir llibres. Quan els meus amics començaven a llegir jo ja llegia On the Road de Jack Kerouac. M’agraden molt els contrastos i m’han cridat a l’atenció els episodis com el de la Guerra Civil i em sento la reencarnació d’un oficial confederat. Em crida l’atenció i cada cop em fixo més en el llenguatge, els accents, la literatura i tot i que m’interessen altres coses, quan hi vaig és quan em sento a casa. Per l’ambient, els cels, com la cançó Arizona Skies, i quan hi vas ho entens. O l’Estat de Montana que li diuen l’estat del gran cel.

És un conjunt de coses que em fan sentir com a casa i també per la formació que tinc, molt autodidacta, investigant sobre cinema, literatura específica entre altres. Informant-me més m’ajuda a encaixar les peces i acabes sabent el per què de les coses i crea addicció.

POTS ADQUIRIR EL LLIBRE FENT CLIC A AQUEST ENLLAÇ

Roger Denoix | Periodista i professor d’RD Idiomes. Col·laborador d’Àgora Palamosina.

Share this...
Share on Facebook
Facebook
Email this to someone
email

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *